Una història on the road on la venjança i la redempció es barregen amb el crim i la tendra relació d'un pare i un fill.

Salvo de Benedittis mai podrà oblidar el dia en què, de vacances a la casa de la platja, uns homes van aparèixer i es van emportar el seu pare, a qui no ha tornat a veure més. Gairebé set anys després, a punt de complir els

dotze, quan ja ha aconseguit una vida feliç amb els seus oncles i el cosí en una altra ciutat i destaca a l'escola per la seva intel·ligència i passió per la lectura, el seu pare s'hi presenta per endur-se'l uns dies.

Ja no sent cap emoció envers ell, que li és pràcticament un desconegut, excepte el rancor pel sofriment que la seva absència va causar a la mare i que va posar fi a la seva vida. Obligat a compartir uns dies amb ell en contra de la seva voluntat, el Salvo tractarà de recompondre les peces del trencaclosques en què s'ha convertit la vida del pare i, a més, intentarà entendre el perquè del viatge que emprenen junts cap al sud d'Itàlia, que es converteix també en un viatge de descobriment mutu.

«Aquesta selecció de 36 anys d'articles m'ha fet descobrir un Espinàs nou, més poderós, sensual i radical. Llegir-los tots d'un glop ha tingut en mi un efecte molt intens.» (Jordi Graupera, autor del pròleg).

«Escric aquestes ratlles a mig gener, quan tants moments de la meva vida ja són a la impremta.

»"La vida fuig i no s'atura una hora", va dir Petrarca. Té raó, però només és una raó cronològica. M'agradaria discutir-ho mentre plovisqueja i veig per la finestra una noia que passa protegida per un paraigua vermell. Com si fos una flor que camina.

»Perquè la vida sí que s'atura, admirat Petrarca. El que no s'atura és el temps. La vida s'atura cada vegada que tenim la sort de saber mirar-la.

»Carrego lentament la pipa. L'encenc. S'enfila el primer fum. Miro el cel gris de gener.

»Gener és una paraula que prové del llatí janua, que significa «porta». Obro ara la porta d'aquesta hora nova. La vida sempre escriu.

»És el temps el que esborra.»
Josep M. Espinàs

Ressenyes:
«La gran audàcia de Josep M. Espinàs, allò que el converteix en un escriptor singular, és la constant referència a la naturalesa transparent de cada cosa. No es refugia en allò que és concret per no haver de mirar el món. Al contrari. Només en cada objecte i en cada cas concret el món es fa visible.»
Jordi Graupera

«Una obra mestra.»
Albert Om, Ara

«Un dels millors títols mai vistos. Un llibre canònic.»
Xavier Pla

«Un monumental treball d#orfebreria.»
Ignasi Aragay, Ara

El secret de les grans històries: un llibre indispensable per gaudir encara més de les lectures, les pel·lícules i les sèries.

Aquest llibre no explica com s’escriu una història; aquest llibre explica com s’escriuen totes les grans històries que s’han escrit i que mai s’escriuran, i per què han captivat milions i milions de lectors. És una afirmació tan rotunda com certa.

I per què cal llegir aquest llibre? De ben segur, per dos motius. Primer, perquè aquells que comencen a escriure no hagin de passar pel mateix suplici que va haver de patir al començament l’autor de novel·les tan populars com Victus o La pell freda. I segon, i més important, perquè els lectors de Les estructures elementals de la narrativa gaudiran el doble de les lectures, de les pel·lícules i de les sèries televisives.

Per què ens agraden tant, les bones històries? Com s’imaginen i es creen des del no-res? Com es desenvolupa un argument? Com s’articula correctament una trama? Com ha de començar i acabar una història perquè sigui reeixida? Són preguntes cabdals, perquè, en contra de la percepció més generalitzada —que considera les històries com una eina d’oci sense transcendència—, el fet és que sense narrativa moriríem.

Els relats no ens fan ser millors persones, sinó que exerceixen una funció superior: ens fan persones. Penseu en la vostra infància i en els textos que us explicaven com era el món. O en els somnis: el fet narratiu és una pulsió tan poderosa que cada nit... ens expliquem històries a nosaltres mateixos! Per això, a cavall de l’antropologia i partir d’exemples molt diversos —dels relats dels mbuti africans a La metamorfosi de Kafka, de Moby Dick de Melville al Tiburón de Spielberg, del Quixot a Joc de trons, entre d’altres—, Les estructures elementals de la narrativa revela amb enginy i amenitat el secret de tots els relats que, en paraules de l’autor, «fan d’aquest món, abismalment horrorós, un lloc suportable».