"Els llibres encara eren arbres, i allà on els posaves hi feien arrels. Si hi havia llibres volia dir que allò era casa. Finalment ens ha­víem aturat." El pare sap dibuixar el món, desafia la força de la gravetat i construeix una embarcació de vela al soterrani. La mare és bellíssima, calça talons alts i està envoltada de piles encara més altes  de llibres. La Maria, la mainadera, parla un calabrès tancat, no sap llegir i té un cor més gran que l'enorme jardí de la casa. Els fills són tres: el Marco, víctima dels primers embats de la pubertat, el Gioele, afectat per un tartamudeig incontrolable i una perillosa passió per la química, i la "tapdebassa", que des de l'alçada dels seus sis anys observa i explica. I després, hi ha la casa: la vil·la protegida per un mur a dalt del turó, amb Gènova als peus, on la família acaba d'instal·lar-se per intentar d'una vegada esdevenir normals. Amb l'encant inconfusible d'obres com La meva família i altres animals, de Gerald Durrell, Lia Piano barreja memòria i invenció en un relat deliciós, tendre i ple d'humor i d'intel·ligència, una visió pletòrica d'un paradís –la infantesa– que en aquest cas no és perdut perquè es conserva amb tota la seva vida en aquest llibre.  La crítica ha dit: "Lia Piano ha escrit una irresistible novel·la familiar que el baró d'Italo Calvino hauria estimat per la seva lleugeresa etèria i anàrquica". Roberta Mazzani "Una novel·la plena d'encant. Un bitllet només d'anada a l'estació del 'què és?', quan el món encara és un lloc dens regulat per lleis incomprensibles". Chiara Semberale, Sette