L'1 d'agost de 1937 una desfilada de banderes roges travessa París. És la comitiva fúnebre per Gerda Taro (Stuttgart, 1910-El Escorial, 1937), la primera fotògrafa caiguda en un camp de batalla. Justament aquell dia hauria fet 27 anys. Robert Capa, a primera fila, està desfet: junts, havien estat feliços, ell li havia ensenyat a fer servir la Leica i després tots dos se n'havien anat a la guerra d'Espanya. Entre els assistents s'hi troben altres amics que coneixien Gerda des de molt abans i que va deixar en ells una forta petjada. Ella els va decebre i ferir, però la seva joia de viure, la seva set de llibertat són espurnes capaces de tornar-se a encendre. N'hi ha prou amb una trucada per desencadenar els records. Així comença aquesta novel·la, rigorosament documentada, sobre una dona en la qual en una època especialment convulsa cristal·litzen la joventut, l'alegria de viure, el talent i el compromís en un temps de crisi econòmica, d'ascens del nazisme, de persecució i de guerra. Amb la col·laboració de la Generalitat de Catalunya, Departament de Cultura.